RATPENAT

Des de l'any passat no havíem tornat a rebre la visita dels ratpenats que sobrevolen el jardí, però avui al matí el meu company se n'ha trobat un a l'ampit de la finestra. I era una cria de poc temps, pocs dies. Aquí el veieu abans que l'agafessim :

Deu fer uns 5 centímetres com a molt. Quan l'ha trobat s'estava immòvil i pel que hem vist no sap volar encara. He agafat una xeringa i l'he emplenat de llet de vaca. A la següent foto el veieu bevent de la xeringa, a la palma de la mà :

Com que l'únic contacte directe que havíem tingut amb "familiars"  seus havia estat l'estiu passat quan ens van entrar a casa un parell de vegades ( res, només "per saludar" ) a través de la xemeneia, no sabíem com l'havíem de cuidar. En les dues ocasions s'havien dedicat a sobrevolar, per sobre dels nostres caps, el menjador sencer, fins que, amb totes les portes i finestres obertes, decidien marxar, però mai havien demanat hotatjar-se més de 2 minuts...

Recordàvem quatre dades d'un documental sobre les "guineus voladores" d'Austràlia. Sobretot que a les cries, com que son mamífers, els agrada sentir-se subjectes i també que s'alleten penjats de la seva mare, així que hem agafat una capsa de sabates, un parell de mitjons vells ( però nets ) i l'hem acotxat a dins. De seguida s'ha arrepapat al mitjó i demanava menjar ( o això semblava ) i un cop li hem tornat a donar llet amb la xeringa, s'ha arraulit ben enroscat entre els mitjons i s'ha adormit. He llegit que no es convenient banyar-los ( doncs si :  hi ha gent que es troba un ratpenat i el vol dutxar... ) perquè al ser tan petits poden perdre ràpidament la calor corporal i morir.

La següent fase ha estat decidir què en fèiem,... Es un animal tan fràgil que em feia por trencar-li un osset manipulant-lo i a més, essent només una cria, no sabia si seríem capaç de fer-la sobreviure. A més es una espècie protegida. Així que he trucat als Aiguamolls de l'Empordà per saber si els podríem portar la bestiola al Centre de Recuperació, però no contestaven al telèfon. També he trucat al Zoo de Barcelona demanant informació sobre com tenir cura d'una cria de ratpenat, per si havia de passar la nit amb nosaltres ( i els 3 gossos ), però no m'han pogut ajudar. Llavors els Forestals de Girona m'han informat sobre l'horari del Centre de Recuperació dels Aiguamolls i, finalment, a tres quarts de cinc, l'hem deixat al centre, on sabem que en tindràn bona cura. Ens han fet omplir una fitxa amb les nostres dades i les de l'animal. La senyora que ens ha atès, que no semblava molt còmoda amb els animals, ens ha preguntat si l'havíem tocat ja que poden transmetre la ràbia..., si que l'hem tocat, però no ens ha pas mossegat. Només desitgem que se'n surti i que, si vol, vingui a casa entrant per la nostra xemeneia a fer-nos una visita l'estiu que vé...

BROU PORCÍ

Aquest estiu hi ha menys turistes, pel que sembla. La crisi fa que busquin destinacions més barates. I tot i haver-hi menys volum de "guiris" de diversos orígens, n'hi continuen havent massa. No m'hi he adaptat mai, tot i que treballo de cara al públic. Els pobles del nord de la Costa Brava estem acostumats a 9 mesos de pau i tranquil·litat absolutes durant els quals podem gaudir del poble sense haver d'espulsar-nos la marea humana per poder fer qualsevol cosa. Els tres mesos restants son una agonia si ets una persona amant de la soledat i la tranquilitat.

Personalment, m'agrada la sensació de soledat i d'aïllament que ja envaeix el poble a mitjans setembre. Per això cada any noto que perdo la paciència a l'hora de tractar les hordes invasores que vénen buscant els tòpics ( sol, "siesta", "corridas", paella i sangria ) o fent preguntes inverosímils. Intento fer pedagogia perquè entenguin que Catalunya no es Andalusia, però n'hi ha alguns que no entenen o no volen entendre la realitat. No puc suportar la seva actitud marrana envers el nostre entorn, actitud que no mantenen un cop han tornat a casa i tornen a convertir-se en éssers cívics. A casa es comporten d'una manera i a fora obliden l'educació bàsica. Fa poc a Castell d'Aro la gent del poble van haver de manifestar-se i reclamar que es respectin les tradicions, ja que, a petició de quatre urbanites desnaturalitzats, les campanes de l'església havien hagut de deixar de tocar els quarts i les hores perquè els turistes no podien dormir i a la Vall de Camprodón els ramaders han d'embolicar els esquellots de les vaques amb esparadraps per no molestar els 4 pixapins de cap de setmana,...

Contemplo la platja de Riells, curulla de gent, i l'estat de l'aigua ha fet un canvi evident aquestes últimes 3 setmanes : l'aigua ja no es transparent, sinó marró permanentment. No sé si només es deurà a l'efecte combinat de la dissolució de cremes solars en l'aigua. Quantes persones i quantes marques de protecció solar i d'olis especialment dissenyats per atraure el mieloma hi haurà ara mateix enfangant l'aigua.

Cada cop que veig l'escena, tanta gent dins l'aigua, visualitzo un cullerot de fusta gegant baixant directament del cel que, mogut per una mà divina, remou amb paciència aquest brou d'humanitat en què es converteix aquest racó de mar salada, tot esperant que arrenqui el bull d'aquesta sopa porcina.

Prou d'eixams estrangers al supermercat, al bar, a la platja, als carrers, als boscos ( recordem el genial Albert Pla cantant "hi ha massa gent al bosc i el bosc se'ns fa petit..." ) i sobretot, prou esclavitud! Els pobles turístics son pobles esclaus, obligats al servilisme temporal, a tractar els turistes amb educació forçada i a parlar més idiomes dels que s'ensenyen en una Escola Oficial. A canvi de tot això, a sobre, rebem impertinència, despreci i desconeixement, i es que n'hi ha molts que encara viatgen al sud d'Europa com aquells que anaven a Àfrica per colonitzar gent i territoris.

Tot i això tinc la sensació que a Barcelona la cosa deu ser més greu. Ja he sentit diverses veus que clamen per recuperar la ciutat per als barcelonins, símptoma que Barcelona es una ciutat turística envaïda per estrangers els 12 mesos de l'any. Tots, tothom, als pobles i a les ciutats, necessitem un canvi.

PÈTALS DE ROSA AMB MADUIXES

No només l'avet està brotant : hi ha un esclat de roses escandalós que m'atrapa i m'obliga a passejar-me pel davant dels rosers i a olorar les tendres roses cada vegada que hi passo a prop, i jo no m'hi penso negar.

La veritat es que es una alegria veure com tot torna a la vida. Aquest hivern la meva mare i jo vam esporgar i podar els rosers i ara es nota que els va anar bé. Tenim roses blanques, vermelles avellutades i roses, i totes fan olor.

Fa un parell de setmanes vam plantar unes maduixeres ben florides a la terrassa, i ja comencen a créixer les maduixes. N'hi ha entre quinze i vint, prou per fer un mos per postrs per a dues persones!

L'ESCLAT DEL JARDÍ A LA PRIMAVERA

 

Fa un parell de dies que l'avet, per fi, ha començat a brotar de nou. Fa més d'un mes que ho esperava, però, després de la nevada ( que a l'arbre li haurà encantat i que segurament tardarà en tornar a gaudir ) s'ha pres el seu temps per renéixer i ara només falta veure quants centímetres creixerà enguany. Els avets són uns arbres que reverencio des de petita. Avets i xiprers. El primer em fa pensar en un rei savi i magnànim; el segon sembla que vulgui tocar la cúpula celest amb la punta i m'apropa a l'espiritualitat.

Doncs bé, a casa teníem un Pinsapo, un avet que sol créixer a certa alçada a les muntanyes ( a Andalusia i al Pirineu se'n troben ) i que a mi em semblava preciós. I sempre he sabut que tindria un avet al meu jardí. Doncs quan em vaig plantar ( mai millor dit ) al centre verd i els vaig preguntar per l'espècie Pinsapo, van començar a fer ganyotes i, en to pedant, em van dir que no en tenien i que era un arbre d'alta muntanya, cosa que ja sabia. Però també poden viure arran de mar. L'avet del jardí dels meus pares té la meva edat, així que ja fa 27 anys que viu a la Costa Brava. Al final vaig anar a veure quins avets tenien i en vam triar un que pertany a una espècie que existeix des de fa milions d'anys. En diem "prehistòric" afectuosament, i es de la família de les primeres piceas del planeta; com a tret característic té tot el tronc i la branca central cobert de petites fulles verdes i punxegudes com les resta.

La roda de l'any torna a començar!

HI HA TANT PER FER...

Dissabte 27/03/10 hi va haver l'apagada elèctrica mundial, voluntària, que consistia en apagar el llum durant una hora per conscienciar els "de dalt" del valor que té l'estalvi energètic. A casa hi vam participar. I es que hi ha tantes coses a fer...

Després de la nevada he començat a pensar què podem fer a casa per ser més estalviadors i menys contaminants. Aquests dies he començat a utilitzar un sistema per no contaminar el mar amb l'aigua plena de productes químics que surten de la rentadora; es com una bola de plàstic que té unes boles ceràmiques dins - eco-bola, en solen dir - i que en contacte amb l'aigua fan reacció i produeixen oxigen ionitzat, que neteja la roba. He probat l'eco-bola i funciona. Evidentmet la roba surt de la rentadora sense fer cap tipus d'olor, ni a suavitzant ni a detergent, però en general surt neta. Pel que he pogut comprovar es meys efectiva amb roba realment bruta o amb la roba blanca que tingui alguna taca difícil, però té una vida útil de 1000 rentades i crec que es un gran invent per a qui es preocupi pel medi ambient.

La instal·lació de plaques solars també entra dins dels plans, però sembla que l'Administració, els "nostres" governs, legislen a favor de les elèctriques, posant traves a qui vulgui autoabastir-se d'electricitat. El que jo vull es autoabastir-nos, no haver de vendre l'electricitat a les companyies. Ja sabem que si tothom disposés de plaques solars, les elèctriques les passarien magres. Però jo vull tenir dret a decidir què en faig, de casa meva, i com vull subministrar la llum. Si no fos pels polítcs i l'oficialisme instal·lat, molta més gent viuria de forma més armònica amb la natura. Cada vegada més gent sent la crida, però falta infrastructura i falta voluntat per part dels de dalt.

Amb un bon dipòsit es poden emmagatzemar les aigües pluvials per fer-ne ús domèstic. I no només per regar les plantes o la gespa, sinó per beure, cuinar, dutxar-nos,... Es pot tractar a casa per fer-la potable. Però, una vegada més : això a qui li interessa? A qui afavoreix?

Havent estudiat les construccions de l'Edat Antiga crec que les domus romanes estaven molt ben planificades. Disposaven d'un atri central amb un sistema de recollida daigües pluvials que les reunia en una cisterna situada sota el paviment e l'atri i que s'anomenava impluvium. Si pogués em construirïa una domus. Aquesta gent disposaven també de calefacció "centralitzada"! ( tot i que d'un tipus dferent al nostre... ).

Les calderes que s'alimenten de gas, com la nostra, no funcionen sense electricitat. Sort de la xemeneia. Sort que el boscos són plens de fusta morta, seca, recremada pels incendis o caiguda per les nevades. Podem netejar ls boscos poc a poc, donar una utilitat a tanta fusta.

Hi ha tant per fer...

Dissabte va ser "El Dia del Planeta", però el planeta no desapareix l'endemà, no es fa invisible ni s'esfuma la resta de l'any. No n'hi ha prou amb un dia, cada dia ha de ser el dia del planeta. Gaia sempre es sota els nostres peus; Si no respectem la mare de tot i de tots, no creguem que l'ésser humà no pot arribar a l'extinció...

"Caçant" bolets i espàrrecs

Avui he anat al bosc amb la Maria, una dona del poble que es coneix molt bé el terreny i que caça bolets i espàrrecs ( que els espàrrecs silvestres també es cacen ) des de fa molts i molts anys. Evidentment no diré on hem anat de cacera...a la foto la veieu concentrada analitzant el terra...

Després de la nevada pensava que trobaríem el bosc més humit, però en general no ha estat així. Tot i això, l'aigua que la neu ha proporcionat al sotabosc ha fet que reapareguin uns bolets que, segons m'explica la Maria, solen aparèixer a la tardor-hivern : els Negritos. La següent foto es d'un parell de Negritos que no volien ser descoberts i per això s'havien camuflat sota la pinassa. Però la Maria té mol bon ull..., i molta experiència trescant pel bosc ( si es descuides un moment, quan et gires es tan lluny que has de córrer per encalçar-la ! )

A part de Negritos hem trobat Barrets de Capellà en una altra clapa, lluny de la primera. No en tinc cap fotografia en primer pla ( he trobat una família de Barrets de Capellà sencera i de l'emoció m'he oblidat de la càmara ), però a la foto d'aquí sota podeu veure la Maria amb la cacera dins del cabàs i amb atenció els veureu. Aquests bolets son semblants a les Múrgules, son carnosos, tenen forats i estries i solen tenir la part superior negre ( d'aquí la semblança amb un barret de capellà ), però també n'hi ha de blancs.

Espàrrecs, bolets ( aviat ens els cruspirem ) i branques d'olivera ( La Maria es prepara per Setmana Santa ).

Aquesta dona es com un àvia per mi i es un petit contenidor de saviesa tradicional, de remeis basats en plantes,..., etc.  A continuació el platillo de Negritos i Barrets passats per la paella, invitació de la Maria; estàn deliciosos!

Continuarà amb la pròxima cacera!

Racó Zen ( continuació )

Ahir vam acabar de trasplantar els xiprers en testos. La pròxima fase serà recobrir el terra amb una lona impermeable per poder col·locar la resta de testos i les rajoles de fusta que marcaran un caminet des de l'entrada fins a la font. Aquest caminet estarà rodejat de pedretes blanques.

A continuació hi ha una espècie d'esquema del que volem fer, més o menys ( no està a escala, es com un dibuix del que ens proposem ) :



La paret ara es d'un color groguenc, però segurament la pintarem amb un blau envellit, simulant un fresc o un estucat desgastat pel temps, i entre els dos testos de l'esquerra no sabem si posar-hi dos xiprers més i enmig dels dos una estàtua discreta ( alguna deessa mare, possiblement ), o col·locar-hi un banc de ferro colat per poder-hi seure i llegir o dormitar si convé..., ja es decidirà, per això no hi he dibuixat res. Tampoc hem decidit quin tipus de plantes i flors plantarem als testos...

Continuaré actualitzant el tema!

El Bosc es un Polvorí

Més de cent mil hectàrees d'arbres caiguts i fusta assecant-se al sol es un dels productes de la Nevada del 08 de març. A això caldria sumar-hi tota la fusta seca i socarrimada que queda dels incendis anteriors, com, per exemple, al Montgrí. Tot i els anuncis de "L'Obra Social de La Caixa" a mi no m'enganyen. Em conec la cara nord del Massís del Montgrí, hi passejo i hi practico senderisme, i continua plena d'arbres caiguts i fusta ennegrida, encara de l'incendi de fa 6 anys, esperant la mínima distracció per encendre's. Ja hi va haver diversos períodes crítics a finals de l'estiu passat en què se'ns va recomanar ( i als turistes també ) no anar a caminar per la Muntanya Gran ni acostar-nos al GR-II pel risc d'incendi ( va fer molta calor, l'estiu passat ). Segurament la cara sud del Montgrí deu ser ben neta perquè, es clar, hi ha Torroella de Montgrí al davant. Però a la zona nord ens hem d'espavilar i el que solem fer es, cada vegada que anem a fer un tomb pel bosc, endur-nos sacs grans i recollir fusta d'aquesta tan seca per encendre la xemeneia. I es un POLVORÍ perquè aquesta fusta morta de fa sis o set anys es crema com per combustió instantània. Els troncs gruixuts no tarden ni 15 minuts en desaparèixer consumits per les flames!

100 mil hectàrees es molta fusta assecant-se per fer una gran pira. No confio en què l'administració es posi en acció i faci brigades de neteja ni contracti persones per retirar i re aprofitar tota aquesta fusta caiguda. Ho faran veure, com a molt, amb un anunci a TV3 ensenyant-nos quatre fustes que es retiren i fent el gran discurs, però en realitat els boscos no els salvarà ningú; ningú si no ho fem nosaltres. Som molts els que fruïm de la natura i dels boscos, només que entre tots recollíssim uns quilos de fusta cada vegada que hi anem, ens trauríem el problema de sobre. Perquè també hem de pensar que moltes parts dels boscos tenen propietaris, però si els propietaris no se n'enccarreguem crec que es legítim que els ciutadans si que ho fem. Sembla que estigui parlant de forma idealista i bucòlica, però : quanta gent ens sentim abandonats per les administracions? Cada vegada ens haurem d'espavilar més com a societat civil per aconseguir les coses, i haurem de prescindir dels governs o anar-hi en contra,..., i al final només queda desitjar que aquest estiu no hi hagi cap incendi ni cap bomber en situació perillosa...

Racó Zen

Entre diumenge i dilluns hem començat l'elaboració d'un Racó Relaxant o Racó Zen ( que es com el vam batejar... ) a l'exterior de la casa. Es tracta d'un passadís llarg que separa la casa del garatge i que solíem utilitzar per guardar rampoines que no cabien enlloc més.
Volia donar-li un aire nou ja que la finestra del nostre dormitori dóna directament a aquest passadís i, francament, despertar-te i obrir la finestra per trobar-te un munt de "trastos" no invita a començar el dia de bon humor ( la foto es de la vista que tinc ara per la finestra ); així que se'm va acudir començar per re ubicar una font d'aigua d'estil japonès que teníem a l'entrada de casa i posar-la al final del passadís. Un cop instal·lada la font vaig visualitzar un xiprer petit a cada costat de la font i un altre parell de xiprers a l'entrada del passadís. Avui tot just he trasplantat els dos primers xiprers i demà acabaré de canviar de test els altres dos.
La idea final es que de seguit de cada xiprer de l'entrada hi hagi una filera de testos que arribin fins a la font i plantar-hi flors, i fer un passadís amb planxes de fusta rodejat per pedres blanques,...,però anirem per pams! Hi ha molta feina! I a mesura que vagi avançant aniré penjant fotografies i comentant com avança la feina.

50.000.000 € per arreglar les línies elèctriques?

Al Telenotícies de TV3 d'ahir al vespre van comentar que reparar les torres caigudes per la nevada i les línies elèctriques tindria un cost d'uns 50 milions d'Euros. De seguida em vaig preguntar què costaria enterrar aquests cables aprofitant que les torres d'alta tenió ja s'han esfondrat. Tindria un cost similar? Perquè si es així potser valdria la pena plantejar-s'ho i començar sotterant les línies afectades pel temporal i, seguidament, soterrar la resta del cablejat per fases. Soterrar el cablejat impedirà que tornem a quedar-nos sense electricitat davant qualsevol tipus d'inclemència meteorològica d'aquest tipus i, fins i tot evitaria possibles incendis. Però, com sempre, aquí ens agrada anar sempre deu anys endarrerits tecnològicament i continuar donant la imatge de quasi una república bananera que es financia a base del turisme i de la construcció desaforada. I no tolerem que ens diguin que "Àfrica comença als Pirineus" ( frase que per cert no es una referència a La Trinca, sinó a converses entre turistes escoltades en directe) .

Si, es cert que a Girona com a província les nevades són atípiques i que aquesta nevada ens ha agafat per sorpresa, però tenim un altre exemple d'endarreriment tecnològic travessant aquestes terres en la construcció de l'AVE. Estem fent una gran despesa en inversió per construïr un Tren d'Alta Velocitat que no arribarà ni a agafar ens 400 Km/h, quan al Japó fa anys i panys que disposen de trens que funcionen per electromagnetisme i que, literalment, floten sobre les vies. Aquests trens si que agafen velocitats superiors als 400 Km/h i són segurs. A Alemanya treballen també en el disseny d'un tren que leviti pel magnetisme, el Maglev, i senyors, aquest sistema es el futur del món ferroviari. Però no, aquí acabarem el TGV i al Japó ja hauràn descobert com teletransportar la matèria. Tot gràcies al govern i a les empreses pesseteres de l'Estat Espanyol i de Catalunya, que aquí no se salva ningú de culpa.

Ara falta veure què passarà amb tot el tema elèctric. Quins interessos estàn en joc i quin es el pes real de les necessitats de la ciutadania i de l'ecologia. I el debat de fons, ja que comencen a acostar-se les eleccions, es : què hem de fer amb els nostres polítics. Aquesta èlit superba que arriba al poder en nom del seu propi interès...,Hem de canviar de polítics o de manera de fer política? Es l'hora d'una regeneració política real, de construir una política basada en l'honestedat, el servei públic, i, sobretot, en la democràcia participativa.

Canvi de mentalitat

Després de dues nits i tres dies, ara que ja ha tornat la llum, es veuen les coses d'una altra manera. La vida sense electricitat pren un altre ritme, té una altra cadència, i deixar enrere l'estrés vital i tecnològic dels nostres dies ha estat agradable; sembla mentida però : pel simple fet que les persianes elèctriques del dormitori van quedar obertes amb l'apagada, m'he despertat amb el sol cada dia. A casa hem aprofitat les hores de sol per dedicar-nos a coses que solíem deixar per "més endavant", per quan tinguéssim temps, com per exemple restaurar mobles o reciclar fustes per fer-ne casetes per ocells. Pocs minuts abans que es pongués el sol ja teniem les espelmes a punt per encendre. I quan el sol donava pas a la negra nit, ancestral, sense faroles ni fanals als carrers, notàvem com apareixia la letàrgia. Sorprèn la capacitat d'adaptació de l'ésser humà. Només en dues nits ja ens estàvem acostumant a la vida que han portat durant centenars de milers d'anys els nostres avantpassats, que no tenien la pell tan fina com nosaltres i que vivien al ritme de la llum solar i de les estacions. I gràcies al cel que tenim llar de foc.
Fins i tot els gossos semblaven "més gossos". També ha canviat el seu comportament ; el seu període de màxima activitat es manifestava durant les hores de sol i s'acabava amb la posta de l'astre rei. Llavors buscaven el contacte amb l'amo a la vora del foc, a prop del caliu de la flama i de l'humà, per tot seguit dormir-se.
La perspectiva de les coses canvia quan la teva màxima preocupació es l'abastiment : buscar menjar, combustible per escalfar-nos,..., i quan més t'hi acostumes més sembla que el món de fa tres dies fos una bogeria, una espiral frenètica que ens agobia i ens allunya del ritme de la natura. Tot i haver passat fred i d'haver comprovat les mancances tecnològiques i d'infraestructures, i sense voler entrar en el descrèdit ben merescut que arrossega la classe política, aquesta apagada ha estat tota una experiència. Hi ha coses de la nostra vida anterior a l'apagada que volem canviar. Per exemple la televisió. Ens agrada estar informats, però serem encara molt més selectius del que érem. Apagarem l'aparell moltes més vegades i fruirem d'altres activitats que la comoditat de la televisió ens sol fer abandonar. La televisió fa perdre el contacte humà; la comunicació entre les persones s'esvaeix davant les pantalles. I quan ens quedem sense televisió primer s'instal·la el silenci de desconcert : no hi estem acostumats. Un cop superada aquesta fase, tornes a mirar fixament als ulls de l'altre i comences a parlar.
I si el canvi climàtic ha de portar més fenòmens meteorològics d'aquest tipus, si-us-plau posem-nos les piles. Soterrem les línies elèctriques o fem un canvi de mentalitat positiu i acostumem-nos a viure certs períodes com vivien els nostres avis i besavis no fa pas tant. Aquests dies m'he sentit més a prop d'ells i d'elles.
Ha tornat l'electricitat però no he encès la televisió. Escric amb una manta sobre les espatlles i m'agrada. Hi ha molts motius per queixar-nos, però m'agrada haver trobat el cantó positiu i Romàntic de l'experiència. Els meus tres gossos descansen al meu voltant, en la penombra i,...no tinc paraules per descriure el benestar que sento. Això si : ja funciona la calefacció...