Fa un parell de dies que l'avet, per fi, ha començat a brotar de nou. Fa més d'un mes que ho esperava, però, després de la nevada ( que a l'arbre li haurà encantat i que segurament tardarà en tornar a gaudir ) s'ha pres el seu temps per renéixer i ara només falta veure quants centímetres creixerà enguany. Els avets són uns arbres que reverencio des de petita. Avets i xiprers. El primer em fa pensar en un rei savi i magnànim; el segon sembla que vulgui tocar la cúpula celest amb la punta i m'apropa a l'espiritualitat.
Doncs bé, a casa teníem un Pinsapo, un avet que sol créixer a certa alçada a les muntanyes ( a Andalusia i al Pirineu se'n troben ) i que a mi em semblava preciós. I sempre he sabut que tindria un avet al meu jardí. Doncs quan em vaig plantar ( mai millor dit ) al centre verd i els vaig preguntar per l'espècie Pinsapo, van començar a fer ganyotes i, en to pedant, em van dir que no en tenien i que era un arbre d'alta muntanya, cosa que ja sabia. Però també poden viure arran de mar. L'avet del jardí dels meus pares té la meva edat, així que ja fa 27 anys que viu a la Costa Brava. Al final vaig anar a veure quins avets tenien i en vam triar un que pertany a una espècie que existeix des de fa milions d'anys. En diem "prehistòric" afectuosament, i es de la família de les primeres piceas del planeta; com a tret característic té tot el tronc i la branca central cobert de petites fulles verdes i punxegudes com les resta.
La roda de l'any torna a començar!
